Albert Sánchez Piñol: “La idea del geni escriptor és una xorrada monumental”
Té una trilogia al cap i ja ens n’ha lliurat l’aigua –La pell freda–, la terra –Pandora al Congo– i ens falta l’aire, que arribarà quan hagi d’arribar perquè “són els llibres els qui decideixen quan han de ser escrits”. Ens ha agradat parlar precisament d’això, de com s’escriuen els llibres, amb aquest escriptor que ha aconseguit trencar un mite negatiu: és impossible tenir èxit al món escrivint en català. Les 26 traduccions i l’adaptació al cine de La pell freda que prepara el realitzador de Hollywood David Slade ho desmenteixen.
¿S’escriu bé, a l’estiu, a Barcelona?
No, perquè fa calor i hi ha molt de soroll patrocinat per l’Ajuntament.
¿Tot i la calor i el soroll, està treballant?
Sí.
Escrivint?
Ara em sembles la meva mare. És clar, escrivint! Sempre he fet això, jo. Abans de fer novel·les de ficció, ja em dedicava a escriure fent de negre o articles... Sense nòmina. Em sembla trist un país en què la majoria de poetes són funcionaris. Si Rimbaud aixequés el cap!
Bé, el cas és que treballa.
Sí, però no ho conceptualitzaria com a tal. Quan em fan la pregunta típica de quant de temps he trigat a escriure un llibre, mai no sé què respondre, perquè aquí no es fitxa. No és un horari d’oficina. Què he de comptar: ¿el temps davant l’ordinador o el que he estat pensant? Les pàgines que he fet i després he llençat a les escombraries, què?
Quan comença, ja sap com acabarà?
Naturalment. Jo no començo una novel·la fins que no la tinc acabada. Ho trobaria irresponsable, seria com començar una catedral sense plànols.
Però els personatges el poden fer canviar el rumb.
Des del principi de la literatura s’ha creat un debat sobre si el més important és el personatge o l’argument i, al final, s’ha arribat a un consens que comparteixo: l’argument són els personatges. No et pots imaginar el Quixot sense el Quixot. Sense els personatges de Lost, Lost no és Lost.
Per què esmenta Lost? També s’hi ha enganxat?
Si treballes en la creació literària, li veus els trucs, però la indústria audiovisual nord-americana és molt bona. Nosaltres tenim el que tenim. No és tant qüestió de pressupost, sinó de talent i d’aprenentatge. Aquí hem prescindit de l’aprenentatge. Hi ha un tabú que encara forma part del discurs dominant. S’ensenya solfeig, escultura, pintura... però literatura no. Si no tens res a dir, és inútil posar-t’hi, però les tècniques narratives les pots aprendre.
¿Així que la visió romàntica de l’escriptor com a geni no fa per vostè?
Això és una xorrada monumental. Hi va haver una època en què va interessar sacralitzar l’escriptor: la Revolució Francesa. I nosaltres, en part, en som beneficiaris, tot i que a mi em molesta perquè és una impostura. Van expulsar Déu i hi van posar la cultura i els interlocutors preferits van acabar sent els escriptors. Això s’ha anat perllongant i ara ens trobem que a un escriptor se li pregunta de tot i fa columnes de qualsevol cosa. Un que ha escrit un llibre, posem per cas, Maruja es nombre de tango, ja opina sobre la indústria de la sabata xinesa. Ningú no preguntava a Shakespeare què pensava de Dreyfuss o de l’armada espanyola. Per què l’opinió d’un novel·lista ha de ser més important que la d’un lampista? Sí que ho és si és un gran intel·lectual a més de fer grans novel·les, però això li passa a Umberto Eco i és una excepció. Unamuno deia que els escacs només desenvolupen la intel·ligència per jugar als escacs. Les columnes només desenvolupen la intel·ligència per fer columnes. Hi ha gent que es pensa que ser intel·lectual i escriure és el mateix i aquest és el discurs dominant a les lletres catalanes i espanyoles perquè la Península està molt afrancesada. Fixa’t que la cultura anglosaxona és més professional i mira les conseqüències.
Lost?
Sí. Com pot haver-hi algú que digui que no se n’aprèn? Ningú no va ensenyar Michelangelo a fer la Capella Sixtina, però sí que algú li va ensenyar a pintar.
Un escriptor fa de Déu amb els seus personatges i això li atorga una mirada diferent a la del lampista.
La meva relació amb els personatges ficticis és antropològica, la mateixa que projectaria en una tribu real. No intento transmetre el meu ego, sinó que estic més a prop de la negació del jo.
Però per transmetre una emoció...
Les emocions són tècnica, ja ho deia Aristòtil, això. Això de les emocions s’aprèn amb deu minuts. És el que en cinema són setze plànols.
¿Però no plora mai quan escriu?
Sí, que sigui una tècnica no vol dir que no sigui afectiva i ho és en l’autor, que és qui està en el primer pla.
Murakami diu que un bon narrador ha d’estar en bona forma físicament.
És cert. La gent no acaba d’entendre la quantitat d’energia que cal. Jo ara em cuido per això. Faig esport: aquest matí he fet cinquanta piscines. Si fumo i bec, escric menys. És una qüestió de neurones.
Però el whisky també va bé.
Sí, perquè és el principi xamànic. El viatge dels xamans té molt a veure amb la narrativa. L’única diferència entre l’escriptor i el drogoaddicte és que quan el drogoaddicte té un mal viatge, en vol sortir. El novel·lista vol arribar fins al final i aquí sí que cal coratge. Si en una novel·la surt un semàfor en vermell és per creuar-lo. Aquí és on es diferencia un escriptor d’un lector que escriu. Has de violar la cotilla social perquè el lector no busca la realitat sinó la veritat. De fet, el procés creatiu és més important que la creació i en català tenim una paraula extraordinària per definir-lo: badar.
Això només és una part del partit.
D’acord. La diferència entre un boig i un escriptor és que després arriba tota l’altra part, la racional. Després has de transmetre el viatge i això és el que realment és meritori, organitzar-se i que s’entengui.
Que s’entengui no sempre està ben vist des de l’elit intel·lectual.
És que n’hi ha que tenen molta barra! A sobre que són uns elitistes, la seva gran queixa és que no tenen lectors. Són gent que viu al segle XVIII. El que és realment difícil és fer fàcil el que és difícil.
I en català, costa més?
Aquí tenim un problema. Ara entenc Josep Pla quan deia que el bilingüisme és una tragèdia. Parlava com a creador. El llenguatge per a mi és un instrument. Hi ha autors més preciosistes, però per a mi és una autopista. Però, què vols? Tenim un país mig viu i una llengua mig morta. No es vol afrontar la realitat i no és un problema lingüístic, sinó polític.
I totes aquestes històries tan inquietants, d’on vénen?
La imaginació la tenim massa sobrevalorada. Fa poc, a Veneçuela, es va descobrir una nova tribu, a la selva. Els xamans parlaven amb el déu Nike i van començar a sorgir tot de teories sobre si tenien relació amb l’època de Pèricles i la connexió amb els clàssics... Va resultar que estaven parlant d’unes sabatilles i el fill de Nike era Porchecito. Volien sabatilles i cotxes i els seus déus els ho prometien. La cosa és: ¿i si resulta que tots els imaginaris són iguals?
¿Religiosament, amb qui s’identifica?
Amb els pigmeus que diuen que no saben, no contesten. Nosaltres som tan ridículs com aquella tribu. Hi ha milions de persones que creuen que la Verge era verge. Quan un missioner va demanar als pigmeus qui creien que havia creat el cel i la selva i els animals, ells van respondre que no en tenien ni punyetera idea. Això és una pregunta occidental. Per què t’has de plantejar coses que no tenen resposta? Doncs perquè hi ha problemes que sí que podries solucionar i no ho fas.
Escriure novel·les també és un procés de coneixement.
Quan escrius una novel·la és que ja has après alguna cosa, però en la mesura que transcrius veus sí que aprens. Entres a casa i te la trobes plena de gent, però també pot ser angoixant. Pots estar un parell de dies sense parlar amb aquests individus i això és un drama, però quan surt bé...
¿I té la sensació que li ha sortit bé?
De vegades sí que la tinc. No dic que sigui Tolstoi, però si ets prou honest, saps què tens entre mans. A més, tens unes recompenses socials que no et mereixes perquè tu t’has limitat a fer de mèdium.
Per tant, el procés és l’anul·lació total.
Exacte, per això vinculo tant la literatura amb el budisme i l’antropologia. La literatura és una lliçó d’humilitat. Jo faig càstings als personatges, però la meva capacitat de decisió arriba fins aquí. Ara bé, és cert que tot això et torna una mica majara.
¿S’escriu bé, a l’estiu, a Barcelona?
No, perquè fa calor i hi ha molt de soroll patrocinat per l’Ajuntament.
¿Tot i la calor i el soroll, està treballant?
Sí.
Escrivint?
Ara em sembles la meva mare. És clar, escrivint! Sempre he fet això, jo. Abans de fer novel·les de ficció, ja em dedicava a escriure fent de negre o articles... Sense nòmina. Em sembla trist un país en què la majoria de poetes són funcionaris. Si Rimbaud aixequés el cap!
Bé, el cas és que treballa.
Sí, però no ho conceptualitzaria com a tal. Quan em fan la pregunta típica de quant de temps he trigat a escriure un llibre, mai no sé què respondre, perquè aquí no es fitxa. No és un horari d’oficina. Què he de comptar: ¿el temps davant l’ordinador o el que he estat pensant? Les pàgines que he fet i després he llençat a les escombraries, què?
Quan comença, ja sap com acabarà?
Naturalment. Jo no començo una novel·la fins que no la tinc acabada. Ho trobaria irresponsable, seria com començar una catedral sense plànols.
Però els personatges el poden fer canviar el rumb.
Des del principi de la literatura s’ha creat un debat sobre si el més important és el personatge o l’argument i, al final, s’ha arribat a un consens que comparteixo: l’argument són els personatges. No et pots imaginar el Quixot sense el Quixot. Sense els personatges de Lost, Lost no és Lost.
Per què esmenta Lost? També s’hi ha enganxat?
Si treballes en la creació literària, li veus els trucs, però la indústria audiovisual nord-americana és molt bona. Nosaltres tenim el que tenim. No és tant qüestió de pressupost, sinó de talent i d’aprenentatge. Aquí hem prescindit de l’aprenentatge. Hi ha un tabú que encara forma part del discurs dominant. S’ensenya solfeig, escultura, pintura... però literatura no. Si no tens res a dir, és inútil posar-t’hi, però les tècniques narratives les pots aprendre.
¿Així que la visió romàntica de l’escriptor com a geni no fa per vostè?
Això és una xorrada monumental. Hi va haver una època en què va interessar sacralitzar l’escriptor: la Revolució Francesa. I nosaltres, en part, en som beneficiaris, tot i que a mi em molesta perquè és una impostura. Van expulsar Déu i hi van posar la cultura i els interlocutors preferits van acabar sent els escriptors. Això s’ha anat perllongant i ara ens trobem que a un escriptor se li pregunta de tot i fa columnes de qualsevol cosa. Un que ha escrit un llibre, posem per cas, Maruja es nombre de tango, ja opina sobre la indústria de la sabata xinesa. Ningú no preguntava a Shakespeare què pensava de Dreyfuss o de l’armada espanyola. Per què l’opinió d’un novel·lista ha de ser més important que la d’un lampista? Sí que ho és si és un gran intel·lectual a més de fer grans novel·les, però això li passa a Umberto Eco i és una excepció. Unamuno deia que els escacs només desenvolupen la intel·ligència per jugar als escacs. Les columnes només desenvolupen la intel·ligència per fer columnes. Hi ha gent que es pensa que ser intel·lectual i escriure és el mateix i aquest és el discurs dominant a les lletres catalanes i espanyoles perquè la Península està molt afrancesada. Fixa’t que la cultura anglosaxona és més professional i mira les conseqüències.
Lost?
Sí. Com pot haver-hi algú que digui que no se n’aprèn? Ningú no va ensenyar Michelangelo a fer la Capella Sixtina, però sí que algú li va ensenyar a pintar.
Un escriptor fa de Déu amb els seus personatges i això li atorga una mirada diferent a la del lampista.
La meva relació amb els personatges ficticis és antropològica, la mateixa que projectaria en una tribu real. No intento transmetre el meu ego, sinó que estic més a prop de la negació del jo.
Però per transmetre una emoció...
Les emocions són tècnica, ja ho deia Aristòtil, això. Això de les emocions s’aprèn amb deu minuts. És el que en cinema són setze plànols.
¿Però no plora mai quan escriu?
Sí, que sigui una tècnica no vol dir que no sigui afectiva i ho és en l’autor, que és qui està en el primer pla.
Murakami diu que un bon narrador ha d’estar en bona forma físicament.
És cert. La gent no acaba d’entendre la quantitat d’energia que cal. Jo ara em cuido per això. Faig esport: aquest matí he fet cinquanta piscines. Si fumo i bec, escric menys. És una qüestió de neurones.
Però el whisky també va bé.
Sí, perquè és el principi xamànic. El viatge dels xamans té molt a veure amb la narrativa. L’única diferència entre l’escriptor i el drogoaddicte és que quan el drogoaddicte té un mal viatge, en vol sortir. El novel·lista vol arribar fins al final i aquí sí que cal coratge. Si en una novel·la surt un semàfor en vermell és per creuar-lo. Aquí és on es diferencia un escriptor d’un lector que escriu. Has de violar la cotilla social perquè el lector no busca la realitat sinó la veritat. De fet, el procés creatiu és més important que la creació i en català tenim una paraula extraordinària per definir-lo: badar.
Això només és una part del partit.
D’acord. La diferència entre un boig i un escriptor és que després arriba tota l’altra part, la racional. Després has de transmetre el viatge i això és el que realment és meritori, organitzar-se i que s’entengui.
Que s’entengui no sempre està ben vist des de l’elit intel·lectual.
És que n’hi ha que tenen molta barra! A sobre que són uns elitistes, la seva gran queixa és que no tenen lectors. Són gent que viu al segle XVIII. El que és realment difícil és fer fàcil el que és difícil.
I en català, costa més?
Aquí tenim un problema. Ara entenc Josep Pla quan deia que el bilingüisme és una tragèdia. Parlava com a creador. El llenguatge per a mi és un instrument. Hi ha autors més preciosistes, però per a mi és una autopista. Però, què vols? Tenim un país mig viu i una llengua mig morta. No es vol afrontar la realitat i no és un problema lingüístic, sinó polític.
I totes aquestes històries tan inquietants, d’on vénen?
La imaginació la tenim massa sobrevalorada. Fa poc, a Veneçuela, es va descobrir una nova tribu, a la selva. Els xamans parlaven amb el déu Nike i van començar a sorgir tot de teories sobre si tenien relació amb l’època de Pèricles i la connexió amb els clàssics... Va resultar que estaven parlant d’unes sabatilles i el fill de Nike era Porchecito. Volien sabatilles i cotxes i els seus déus els ho prometien. La cosa és: ¿i si resulta que tots els imaginaris són iguals?
¿Religiosament, amb qui s’identifica?
Amb els pigmeus que diuen que no saben, no contesten. Nosaltres som tan ridículs com aquella tribu. Hi ha milions de persones que creuen que la Verge era verge. Quan un missioner va demanar als pigmeus qui creien que havia creat el cel i la selva i els animals, ells van respondre que no en tenien ni punyetera idea. Això és una pregunta occidental. Per què t’has de plantejar coses que no tenen resposta? Doncs perquè hi ha problemes que sí que podries solucionar i no ho fas.
Escriure novel·les també és un procés de coneixement.
Quan escrius una novel·la és que ja has après alguna cosa, però en la mesura que transcrius veus sí que aprens. Entres a casa i te la trobes plena de gent, però també pot ser angoixant. Pots estar un parell de dies sense parlar amb aquests individus i això és un drama, però quan surt bé...
¿I té la sensació que li ha sortit bé?
De vegades sí que la tinc. No dic que sigui Tolstoi, però si ets prou honest, saps què tens entre mans. A més, tens unes recompenses socials que no et mereixes perquè tu t’has limitat a fer de mèdium.
Per tant, el procés és l’anul·lació total.
Exacte, per això vinculo tant la literatura amb el budisme i l’antropologia. La literatura és una lliçó d’humilitat. Jo faig càstings als personatges, però la meva capacitat de decisió arriba fins aquí. Ara bé, és cert que tot això et torna una mica majara.
1 comentario:
potrebo, da preverijo:)
Publicar un comentario