recordo que vaig encendre un quinqué de petroli. Vaig seure davant la taula i vaig planificar el meu horari. Estava axí. Al fons la llar de foc; jo i l'escriptori a la banda oposada de l'habitatge. A la meva dreta la porta de casa i el meu llit, molt similar al de la cabina de la nau. A l'altre paret, caixes i baguls, tot molt simple. Poc després vaig sentir un soroll graciós i remot. Més o menys com si escoltéssim el trot d'un petit ramat de cabres a la llunyania. Al principi el vaig confondre amb remor de pluja, un soroll de gotes gruixudes i solitàries. Em vaig aixecar i vaig mirar per a finestra més propera. No plovia. La lluna plena tacava de purpurna la superficie del mar. La llum queia sobre els troncs clavats a la platja. Fàcilment imaginava membres humans, estàtics, i el conjunt feia pensar en un bosc de pedra. Però no plovia,. No hi vaig pensar més i vaig seure altra vegada. I vaig veure allò. Allò. La bogeria m'ha robat els ulls, recordo que vaig pensar.

de Pandora al Congo