lunes, noviembre 09, 2009
sábado, octubre 03, 2009
Bona entrevista de l'Ada Castells a l'Albert Sánchez Piñol al diari avui
Albert Sánchez Piñol: “La idea del geni escriptor és una xorrada monumental”
Té una trilogia al cap i ja ens n’ha lliurat l’aigua –La pell freda–, la terra –Pandora al Congo– i ens falta l’aire, que arribarà quan hagi d’arribar perquè “són els llibres els qui decideixen quan han de ser escrits”. Ens ha agradat parlar precisament d’això, de com s’escriuen els llibres, amb aquest escriptor que ha aconseguit trencar un mite negatiu: és impossible tenir èxit al món escrivint en català. Les 26 traduccions i l’adaptació al cine de La pell freda que prepara el realitzador de Hollywood David Slade ho desmenteixen.
¿S’escriu bé, a l’estiu, a Barcelona?
No, perquè fa calor i hi ha molt de soroll patrocinat per l’Ajuntament.
¿Tot i la calor i el soroll, està treballant?
Sí.
Escrivint?
Ara em sembles la meva mare. És clar, escrivint! Sempre he fet això, jo. Abans de fer novel·les de ficció, ja em dedicava a escriure fent de negre o articles... Sense nòmina. Em sembla trist un país en què la majoria de poetes són funcionaris. Si Rimbaud aixequés el cap!
Bé, el cas és que treballa.
Sí, però no ho conceptualitzaria com a tal. Quan em fan la pregunta típica de quant de temps he trigat a escriure un llibre, mai no sé què respondre, perquè aquí no es fitxa. No és un horari d’oficina. Què he de comptar: ¿el temps davant l’ordinador o el que he estat pensant? Les pàgines que he fet i després he llençat a les escombraries, què?
Quan comença, ja sap com acabarà?
Naturalment. Jo no començo una novel·la fins que no la tinc acabada. Ho trobaria irresponsable, seria com començar una catedral sense plànols.
Però els personatges el poden fer canviar el rumb.
Des del principi de la literatura s’ha creat un debat sobre si el més important és el personatge o l’argument i, al final, s’ha arribat a un consens que comparteixo: l’argument són els personatges. No et pots imaginar el Quixot sense el Quixot. Sense els personatges de Lost, Lost no és Lost.
Per què esmenta Lost? També s’hi ha enganxat?
Si treballes en la creació literària, li veus els trucs, però la indústria audiovisual nord-americana és molt bona. Nosaltres tenim el que tenim. No és tant qüestió de pressupost, sinó de talent i d’aprenentatge. Aquí hem prescindit de l’aprenentatge. Hi ha un tabú que encara forma part del discurs dominant. S’ensenya solfeig, escultura, pintura... però literatura no. Si no tens res a dir, és inútil posar-t’hi, però les tècniques narratives les pots aprendre.
¿Així que la visió romàntica de l’escriptor com a geni no fa per vostè?
Això és una xorrada monumental. Hi va haver una època en què va interessar sacralitzar l’escriptor: la Revolució Francesa. I nosaltres, en part, en som beneficiaris, tot i que a mi em molesta perquè és una impostura. Van expulsar Déu i hi van posar la cultura i els interlocutors preferits van acabar sent els escriptors. Això s’ha anat perllongant i ara ens trobem que a un escriptor se li pregunta de tot i fa columnes de qualsevol cosa. Un que ha escrit un llibre, posem per cas, Maruja es nombre de tango, ja opina sobre la indústria de la sabata xinesa. Ningú no preguntava a Shakespeare què pensava de Dreyfuss o de l’armada espanyola. Per què l’opinió d’un novel·lista ha de ser més important que la d’un lampista? Sí que ho és si és un gran intel·lectual a més de fer grans novel·les, però això li passa a Umberto Eco i és una excepció. Unamuno deia que els escacs només desenvolupen la intel·ligència per jugar als escacs. Les columnes només desenvolupen la intel·ligència per fer columnes. Hi ha gent que es pensa que ser intel·lectual i escriure és el mateix i aquest és el discurs dominant a les lletres catalanes i espanyoles perquè la Península està molt afrancesada. Fixa’t que la cultura anglosaxona és més professional i mira les conseqüències.
Lost?
Sí. Com pot haver-hi algú que digui que no se n’aprèn? Ningú no va ensenyar Michelangelo a fer la Capella Sixtina, però sí que algú li va ensenyar a pintar.
Un escriptor fa de Déu amb els seus personatges i això li atorga una mirada diferent a la del lampista.
La meva relació amb els personatges ficticis és antropològica, la mateixa que projectaria en una tribu real. No intento transmetre el meu ego, sinó que estic més a prop de la negació del jo.
Però per transmetre una emoció...
Les emocions són tècnica, ja ho deia Aristòtil, això. Això de les emocions s’aprèn amb deu minuts. És el que en cinema són setze plànols.
¿Però no plora mai quan escriu?
Sí, que sigui una tècnica no vol dir que no sigui afectiva i ho és en l’autor, que és qui està en el primer pla.
Murakami diu que un bon narrador ha d’estar en bona forma físicament.
És cert. La gent no acaba d’entendre la quantitat d’energia que cal. Jo ara em cuido per això. Faig esport: aquest matí he fet cinquanta piscines. Si fumo i bec, escric menys. És una qüestió de neurones.
Però el whisky també va bé.
Sí, perquè és el principi xamànic. El viatge dels xamans té molt a veure amb la narrativa. L’única diferència entre l’escriptor i el drogoaddicte és que quan el drogoaddicte té un mal viatge, en vol sortir. El novel·lista vol arribar fins al final i aquí sí que cal coratge. Si en una novel·la surt un semàfor en vermell és per creuar-lo. Aquí és on es diferencia un escriptor d’un lector que escriu. Has de violar la cotilla social perquè el lector no busca la realitat sinó la veritat. De fet, el procés creatiu és més important que la creació i en català tenim una paraula extraordinària per definir-lo: badar.
Això només és una part del partit.
D’acord. La diferència entre un boig i un escriptor és que després arriba tota l’altra part, la racional. Després has de transmetre el viatge i això és el que realment és meritori, organitzar-se i que s’entengui.
Que s’entengui no sempre està ben vist des de l’elit intel·lectual.
És que n’hi ha que tenen molta barra! A sobre que són uns elitistes, la seva gran queixa és que no tenen lectors. Són gent que viu al segle XVIII. El que és realment difícil és fer fàcil el que és difícil.
I en català, costa més?
Aquí tenim un problema. Ara entenc Josep Pla quan deia que el bilingüisme és una tragèdia. Parlava com a creador. El llenguatge per a mi és un instrument. Hi ha autors més preciosistes, però per a mi és una autopista. Però, què vols? Tenim un país mig viu i una llengua mig morta. No es vol afrontar la realitat i no és un problema lingüístic, sinó polític.
I totes aquestes històries tan inquietants, d’on vénen?
La imaginació la tenim massa sobrevalorada. Fa poc, a Veneçuela, es va descobrir una nova tribu, a la selva. Els xamans parlaven amb el déu Nike i van començar a sorgir tot de teories sobre si tenien relació amb l’època de Pèricles i la connexió amb els clàssics... Va resultar que estaven parlant d’unes sabatilles i el fill de Nike era Porchecito. Volien sabatilles i cotxes i els seus déus els ho prometien. La cosa és: ¿i si resulta que tots els imaginaris són iguals?
¿Religiosament, amb qui s’identifica?
Amb els pigmeus que diuen que no saben, no contesten. Nosaltres som tan ridículs com aquella tribu. Hi ha milions de persones que creuen que la Verge era verge. Quan un missioner va demanar als pigmeus qui creien que havia creat el cel i la selva i els animals, ells van respondre que no en tenien ni punyetera idea. Això és una pregunta occidental. Per què t’has de plantejar coses que no tenen resposta? Doncs perquè hi ha problemes que sí que podries solucionar i no ho fas.
Escriure novel·les també és un procés de coneixement.
Quan escrius una novel·la és que ja has après alguna cosa, però en la mesura que transcrius veus sí que aprens. Entres a casa i te la trobes plena de gent, però també pot ser angoixant. Pots estar un parell de dies sense parlar amb aquests individus i això és un drama, però quan surt bé...
¿I té la sensació que li ha sortit bé?
De vegades sí que la tinc. No dic que sigui Tolstoi, però si ets prou honest, saps què tens entre mans. A més, tens unes recompenses socials que no et mereixes perquè tu t’has limitat a fer de mèdium.
Per tant, el procés és l’anul·lació total.
Exacte, per això vinculo tant la literatura amb el budisme i l’antropologia. La literatura és una lliçó d’humilitat. Jo faig càstings als personatges, però la meva capacitat de decisió arriba fins aquí. Ara bé, és cert que tot això et torna una mica majara.
¿S’escriu bé, a l’estiu, a Barcelona?
No, perquè fa calor i hi ha molt de soroll patrocinat per l’Ajuntament.
¿Tot i la calor i el soroll, està treballant?
Sí.
Escrivint?
Ara em sembles la meva mare. És clar, escrivint! Sempre he fet això, jo. Abans de fer novel·les de ficció, ja em dedicava a escriure fent de negre o articles... Sense nòmina. Em sembla trist un país en què la majoria de poetes són funcionaris. Si Rimbaud aixequés el cap!
Bé, el cas és que treballa.
Sí, però no ho conceptualitzaria com a tal. Quan em fan la pregunta típica de quant de temps he trigat a escriure un llibre, mai no sé què respondre, perquè aquí no es fitxa. No és un horari d’oficina. Què he de comptar: ¿el temps davant l’ordinador o el que he estat pensant? Les pàgines que he fet i després he llençat a les escombraries, què?
Quan comença, ja sap com acabarà?
Naturalment. Jo no començo una novel·la fins que no la tinc acabada. Ho trobaria irresponsable, seria com començar una catedral sense plànols.
Però els personatges el poden fer canviar el rumb.
Des del principi de la literatura s’ha creat un debat sobre si el més important és el personatge o l’argument i, al final, s’ha arribat a un consens que comparteixo: l’argument són els personatges. No et pots imaginar el Quixot sense el Quixot. Sense els personatges de Lost, Lost no és Lost.
Per què esmenta Lost? També s’hi ha enganxat?
Si treballes en la creació literària, li veus els trucs, però la indústria audiovisual nord-americana és molt bona. Nosaltres tenim el que tenim. No és tant qüestió de pressupost, sinó de talent i d’aprenentatge. Aquí hem prescindit de l’aprenentatge. Hi ha un tabú que encara forma part del discurs dominant. S’ensenya solfeig, escultura, pintura... però literatura no. Si no tens res a dir, és inútil posar-t’hi, però les tècniques narratives les pots aprendre.
¿Així que la visió romàntica de l’escriptor com a geni no fa per vostè?
Això és una xorrada monumental. Hi va haver una època en què va interessar sacralitzar l’escriptor: la Revolució Francesa. I nosaltres, en part, en som beneficiaris, tot i que a mi em molesta perquè és una impostura. Van expulsar Déu i hi van posar la cultura i els interlocutors preferits van acabar sent els escriptors. Això s’ha anat perllongant i ara ens trobem que a un escriptor se li pregunta de tot i fa columnes de qualsevol cosa. Un que ha escrit un llibre, posem per cas, Maruja es nombre de tango, ja opina sobre la indústria de la sabata xinesa. Ningú no preguntava a Shakespeare què pensava de Dreyfuss o de l’armada espanyola. Per què l’opinió d’un novel·lista ha de ser més important que la d’un lampista? Sí que ho és si és un gran intel·lectual a més de fer grans novel·les, però això li passa a Umberto Eco i és una excepció. Unamuno deia que els escacs només desenvolupen la intel·ligència per jugar als escacs. Les columnes només desenvolupen la intel·ligència per fer columnes. Hi ha gent que es pensa que ser intel·lectual i escriure és el mateix i aquest és el discurs dominant a les lletres catalanes i espanyoles perquè la Península està molt afrancesada. Fixa’t que la cultura anglosaxona és més professional i mira les conseqüències.
Lost?
Sí. Com pot haver-hi algú que digui que no se n’aprèn? Ningú no va ensenyar Michelangelo a fer la Capella Sixtina, però sí que algú li va ensenyar a pintar.
Un escriptor fa de Déu amb els seus personatges i això li atorga una mirada diferent a la del lampista.
La meva relació amb els personatges ficticis és antropològica, la mateixa que projectaria en una tribu real. No intento transmetre el meu ego, sinó que estic més a prop de la negació del jo.
Però per transmetre una emoció...
Les emocions són tècnica, ja ho deia Aristòtil, això. Això de les emocions s’aprèn amb deu minuts. És el que en cinema són setze plànols.
¿Però no plora mai quan escriu?
Sí, que sigui una tècnica no vol dir que no sigui afectiva i ho és en l’autor, que és qui està en el primer pla.
Murakami diu que un bon narrador ha d’estar en bona forma físicament.
És cert. La gent no acaba d’entendre la quantitat d’energia que cal. Jo ara em cuido per això. Faig esport: aquest matí he fet cinquanta piscines. Si fumo i bec, escric menys. És una qüestió de neurones.
Però el whisky també va bé.
Sí, perquè és el principi xamànic. El viatge dels xamans té molt a veure amb la narrativa. L’única diferència entre l’escriptor i el drogoaddicte és que quan el drogoaddicte té un mal viatge, en vol sortir. El novel·lista vol arribar fins al final i aquí sí que cal coratge. Si en una novel·la surt un semàfor en vermell és per creuar-lo. Aquí és on es diferencia un escriptor d’un lector que escriu. Has de violar la cotilla social perquè el lector no busca la realitat sinó la veritat. De fet, el procés creatiu és més important que la creació i en català tenim una paraula extraordinària per definir-lo: badar.
Això només és una part del partit.
D’acord. La diferència entre un boig i un escriptor és que després arriba tota l’altra part, la racional. Després has de transmetre el viatge i això és el que realment és meritori, organitzar-se i que s’entengui.
Que s’entengui no sempre està ben vist des de l’elit intel·lectual.
És que n’hi ha que tenen molta barra! A sobre que són uns elitistes, la seva gran queixa és que no tenen lectors. Són gent que viu al segle XVIII. El que és realment difícil és fer fàcil el que és difícil.
I en català, costa més?
Aquí tenim un problema. Ara entenc Josep Pla quan deia que el bilingüisme és una tragèdia. Parlava com a creador. El llenguatge per a mi és un instrument. Hi ha autors més preciosistes, però per a mi és una autopista. Però, què vols? Tenim un país mig viu i una llengua mig morta. No es vol afrontar la realitat i no és un problema lingüístic, sinó polític.
I totes aquestes històries tan inquietants, d’on vénen?
La imaginació la tenim massa sobrevalorada. Fa poc, a Veneçuela, es va descobrir una nova tribu, a la selva. Els xamans parlaven amb el déu Nike i van començar a sorgir tot de teories sobre si tenien relació amb l’època de Pèricles i la connexió amb els clàssics... Va resultar que estaven parlant d’unes sabatilles i el fill de Nike era Porchecito. Volien sabatilles i cotxes i els seus déus els ho prometien. La cosa és: ¿i si resulta que tots els imaginaris són iguals?
¿Religiosament, amb qui s’identifica?
Amb els pigmeus que diuen que no saben, no contesten. Nosaltres som tan ridículs com aquella tribu. Hi ha milions de persones que creuen que la Verge era verge. Quan un missioner va demanar als pigmeus qui creien que havia creat el cel i la selva i els animals, ells van respondre que no en tenien ni punyetera idea. Això és una pregunta occidental. Per què t’has de plantejar coses que no tenen resposta? Doncs perquè hi ha problemes que sí que podries solucionar i no ho fas.
Escriure novel·les també és un procés de coneixement.
Quan escrius una novel·la és que ja has après alguna cosa, però en la mesura que transcrius veus sí que aprens. Entres a casa i te la trobes plena de gent, però també pot ser angoixant. Pots estar un parell de dies sense parlar amb aquests individus i això és un drama, però quan surt bé...
¿I té la sensació que li ha sortit bé?
De vegades sí que la tinc. No dic que sigui Tolstoi, però si ets prou honest, saps què tens entre mans. A més, tens unes recompenses socials que no et mereixes perquè tu t’has limitat a fer de mèdium.
Per tant, el procés és l’anul·lació total.
Exacte, per això vinculo tant la literatura amb el budisme i l’antropologia. La literatura és una lliçó d’humilitat. Jo faig càstings als personatges, però la meva capacitat de decisió arriba fins aquí. Ara bé, és cert que tot això et torna una mica majara.
domingo, junio 14, 2009
la pell freda a Hollywood
Segons publica www.lavanguardia.es"David Slade llevará a Hollywood 'La pell freda' de Sánchez Piñol"
Podeu lleguir la resta de la notícia aquí
viernes, septiembre 26, 2008
Tretze tristos tràngols al diari Avui
martes, julio 15, 2008
Per fi nou llibre de l'Albert Sanchez Piñol
ho podeu llegir al diari Avui
Sánchez Piñol presenta 'Tretze tristos tràngols', un llibre de faules
Uns homes caiguts de la lluna en estrelles fugaces, un armari que s'empassa una dona, o un braç que es converteix en una pota d'elefant són alguns dels personatges que habiten en Tretze tristos tràngols, el nou llibre de l'escriptor català Albert Sánchez Piñolmés informació aquí
sábado, abril 12, 2008
'La pell freda', de Sánchez Piñol, ja té guió per passar al cine
Sembla que després de tants rumors ara va de debò!!!!
Noticia publicada a "el Periodico"
L'adaptació de la novel.la, traduïda a 26 idiomes, va a càrrec dels germans Pastor
Kanzaman, productora espanyola especialitzada en rodatges de Hollywood, n'adquireix els drets
Una illa hostil, éssers estranys que sorgeixen de l'oceà, por del que és incert, forces incomprensibles, misteri, batalles a vida o mort, sexe provocador, explosions, descobriments, exotisme, aventures en el sentit més clàssic i suspens. La pell freda combina amb encert els ingredients més buscats per les superproduccions. La novel.la d'Albert Sánchez Piñol, un èxit mundial que ha estat traduïda a més de 26 llengües, prepara el seu trasllat al cine de la mà de Kanzaman, la productora especialitzada en grans rodatges de Hollywood. L'empresa ha confiat als germans David i Àlex Pastor (foto), dos cineastes catalans que viuen a Nova York, l'escriptura del guió en anglès per fer- ne "una pel.lícula internacional amb estrena principal als EUA".
UN REGAL
El festival de cine de Cannes, que se celebra al maig, acollirà la presentació oficial d'aquest projecte, que està causant "furor" entre les productores nord-americanes. "Sobretot entre les participades per grans actors que veuen a La pell freda un regal professional", segons expliquen, des de Los Angeles, els socis de Kanzaman, Denise O'Dell, Mark Albela i Denis Pedregosa.
"Actors de primera línia internacional han intentat aconseguir-ne els drets i, al no obtenir-los, s'han posat en contacte amb nosaltres", informen, sense voler avançar cap nom. "Som al principi del procés encara que, com en la majoria de projectes que hem coproduït, el pressupost estarà molt per sobre del màxim que es destina a un rodatge a Espanya", expliquen, al.ludint a la seva participació a El reino de los cielos, de Ridley Scott, o a Los fantasmas de Goya, de Milos Forman.
RODATGE A ISLÀNDIA
Islàndia és la localització "idònia" per ambientar aquest film sobre un exmilitant de l'IRA que arriba a una illa del sud de l'Atlàntic, un lloc sense visibilitat cartogràfica on s'ha d'encarregar d'una estació meteorològica. "També vam pensar opcions més lògiques per a la producció, com el Canadà o Llatinoamèrica, i alguna de més pròxima". Part del pressupost es destinarà a fer que els efectes especials siguin impecables. "No volem una pel.lícula que només sigui d'acció. Les criatures han de ser tan creïbles com els humans, tant en les escenes de guerra com en les d'amor".
Àlex Pastor compara La pell freda amb El cor de les tenebres, de Joseph Conrad, i amb la grandesa literària de Robert Louis Stevenson. "Respira l'atmosfera dels grans llibres d'aventures, però té un punt més fosc". La doble lectura política, per al coguionista, és evident. La primera frase del llibre --"Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem"-- és especialment significativa. "El gran mecanisme de propaganda bèl.lica és classificar l'enemic com a monstres i fanàtics. La novel.la fa un gir de 180 graus quan el protagonista descobreix que aquestes criatures tenen sentiments". Sánchez Piñol especifica que una novel.la depèn d'ell, però que el resultat d'una pel.lícula és imprevisible. "Depens de massa factors. Si falla el productor de fotografia es pot enfonsar. No és a les meves mans. Els guionistes diuen que volen preservar l'esperit del relat, i jo els ho agraeixo".
P.D gràcies Marinetix per la noticia!!!
jueves, enero 03, 2008
Vídeo al YouTube
El YouTube té coses fantàstiques... com fer una cerca per "Albert Sánchez Piñol" i que et surti un vídeo d'una representació de teatre amateur de l'Escola de Teatre de Cartagena... l'obra? "La Piel Fria"
Articles de l'Albert Sánchez Piñol al suplement "Cultura" de l'Avui
L'Albert Sánchez Piñol fa una col·laboració al suplement "Cultura" del diari Avui. Comparteix página setmana un setmana l'altre amb el Jaume Cabré. El títol de la secció es "La Taràntula Cega".
En podeu fer la cerca aquí:
http://paper.avui.cat/suple_cultura/
Aquí va una relació d'articles en format pdf:
http://media.avui.cat/pdf/07/1227/071227sup_a004.pdf
http://media.avui.cat/pdf/07/1220/071220sup_a004.pdf
http://media.avui.cat/pdf/07/1206/071206sup_a004.pdf
http://media.avui.cat/pdf/07/1122/071122sup_a004.pdf
http://media.avui.cat/pdf/07/1025/071025sup_a004.pdf
http://media.avui.cat/pdf/07/1011/071011sup_a004.pdf
http://media.avui.cat/pdf/07/0927/070927sup_a004.pdf
http://media.avui.cat/pdf/07/0913/070913sup_a004.pdf
domingo, julio 01, 2007
L'hora del lector
Aquest divendres 29 de juny en l'excel·lent programa de llibres de l'Emili Manzano al canal 33, L'hora del lector, Albert Sánchez Piñol ha fet les seves recomanacions de cara a les lectures de l'estiu, en concret:
Autor: Kurt Vonnegut
Títol: Un home sense pàtria
Traducció: Joan Solé
Editorial: Columna
Any: 2006
------
Autor: Manuel Moyano
Títol: La coartada del diablo
Editorial: Menoscuarto
Any: 2007
Per desgràcia no tinc de moment cap vídeo del programa però podeu tenir més informació des del blog del programa que tan bé escriu el senyor boix
Autor: Kurt Vonnegut
Títol: Un home sense pàtria
Traducció: Joan Solé
Editorial: Columna
Any: 2006
------
Autor: Manuel Moyano
Títol: La coartada del diablo
Editorial: Menoscuarto
Any: 2007
Per desgràcia no tinc de moment cap vídeo del programa però podeu tenir més informació des del blog del programa que tan bé escriu el senyor boix
viernes, mayo 18, 2007
No me'n sé avenir
No me'n se avenir... una molt bona amiga m'ha posat El congo a la Pell amb el seu últim post en el seu blog, es pot consultar aquí
sábado, mayo 12, 2007
Vídeo a VilawebTV
Si voleu saber l'opinió de l'Albert Sánchez Piñol sobre la política d'habitatge podeu veure aquest vídeo compartit amb l'arquitecte Guim Costa i Pako, membre de l'assemblea popular per un habitatge digne
Rumors a la xarxa
Tot navegant per Google un es pot trobar sorpreses... en aquesta web hi ha un rumor sobre la pel·lícula del director Neil Marshall: The Descent
L'editor de la web apunta a una possible relació entre el guió de la pel·lícula i el llibre de l' Albert Sànchez Piñol "Pandora al Congo"... i fins aquí puc llegir. Millor jutgeu vosaltres mateixos
web des d'on surt el rumor The Crypts
tràiler de la pel·lícula The Descent
L'editor de la web apunta a una possible relació entre el guió de la pel·lícula i el llibre de l' Albert Sànchez Piñol "Pandora al Congo"... i fins aquí puc llegir. Millor jutgeu vosaltres mateixos
web des d'on surt el rumor The Crypts
tràiler de la pel·lícula The Descent
viernes, febrero 16, 2007
Apunt biogàfic de l'Albert Sánchez Piñol
A l'entrevista del diari Avui també surt un apunt biogràfic, el reprodueixo:
Quan Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) va deixar llegir l'original d'El Far als editors de La Campana, l'entusiasme d'aquests va ser immediat. Del mateix autor havien publicat l'assaig Pallassos i monstres l'any 2000 i havien llegit els contes de Les edats d'or, que va acabar publicant Proa (2001). La novel·la que finalment duria el títol de La pell freda (La Campana, 2002) valia la pena i valia la pena fer tots els esforços perquè arribés lluny. Després d'haver tingut una bona sortida i d'haver fet una bona campanya de Nadal, l'interès de l'editorial era arribar a Sant Jordi en una bona posició i després seguir encara més enllà. La persistència va ser recompensada. Va arribar la publicació en castellà per Edhasa i el premi Ojo Crítico. El llibre es va anar aguantant fins a quedar finalista del premi Llibreter. Un mes després, començaven a arribar les traduccions. França, Alemanya i els EUA encetaven una carrera imparable. La pell freda avui ha arribat als 150.000 exemplars en català i s'ha traduït a 33 idiomes.
Sense deixar-se impressionar per l'èxit, Albert Sánchez Piñol anava enllestint la segona peça de la trilogia. Tres anys després, Pandora al Congo (La Campana, 2005, premi Crítica Serra d'Or) sorprenia amb un plantejament ben diferent. La nova novel·la no seguia l'esquema argumental clàssic de la primera sinó que era un repte constant per al lector. Piñol confirmava els seus dots narratius i la crítica li ho reconeixia més unànimement. Fins avui ha venut 50.000 exemplars i ha estat traduïda a 12 idiomes. Pel que fa a la tercera entrega, ambientada al Matarranya, l'autor assegura que serà tota una altra cosa i que anirà carregada d'explosions. Sánchez Piñol desmenteix qualsevol idea romàntica sobre la figura dels escriptors. Defensa l'ofici, tant de l'autor com de l'editor.
Quan Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) va deixar llegir l'original d'El Far als editors de La Campana, l'entusiasme d'aquests va ser immediat. Del mateix autor havien publicat l'assaig Pallassos i monstres l'any 2000 i havien llegit els contes de Les edats d'or, que va acabar publicant Proa (2001). La novel·la que finalment duria el títol de La pell freda (La Campana, 2002) valia la pena i valia la pena fer tots els esforços perquè arribés lluny. Després d'haver tingut una bona sortida i d'haver fet una bona campanya de Nadal, l'interès de l'editorial era arribar a Sant Jordi en una bona posició i després seguir encara més enllà. La persistència va ser recompensada. Va arribar la publicació en castellà per Edhasa i el premi Ojo Crítico. El llibre es va anar aguantant fins a quedar finalista del premi Llibreter. Un mes després, començaven a arribar les traduccions. França, Alemanya i els EUA encetaven una carrera imparable. La pell freda avui ha arribat als 150.000 exemplars en català i s'ha traduït a 33 idiomes.
Sense deixar-se impressionar per l'èxit, Albert Sánchez Piñol anava enllestint la segona peça de la trilogia. Tres anys després, Pandora al Congo (La Campana, 2005, premi Crítica Serra d'Or) sorprenia amb un plantejament ben diferent. La nova novel·la no seguia l'esquema argumental clàssic de la primera sinó que era un repte constant per al lector. Piñol confirmava els seus dots narratius i la crítica li ho reconeixia més unànimement. Fins avui ha venut 50.000 exemplars i ha estat traduïda a 12 idiomes. Pel que fa a la tercera entrega, ambientada al Matarranya, l'autor assegura que serà tota una altra cosa i que anirà carregada d'explosions. Sánchez Piñol desmenteix qualsevol idea romàntica sobre la figura dels escriptors. Defensa l'ofici, tant de l'autor com de l'editor.
"La finalitat no és traduir, és establir lligams"
Interessant entrevista a l'Albert Sánchez Piñol de la Noemí Bibolas al diari Avui , la reprodueixo sencera:
Albert Sánchez Piñol té molt clar que una llengua que no innova està condemnada a mort
Quan arribarà la tercera novel·la de la trilogia?
Potser abans acabo un llibre de contes. No em lliga cap contracte. Diuen que els llibres decideixen ells quan han de ser escrits. En tinc uns quants de pendents. Són com quatre persones que es barallen per sortir per la mateixa porta.
Quina connexió hi ha entre antropologia i literatura?
Per mi és molt útil. Hi ha molta base antropològica en el que faig. Però poso per separat contingut i tècnica.
Diuen que totes les pors expressen la por a morir.
Ho diuen els psicòlegs occidentals. La por és intrínseca a l'ésser humà però té un factor altament culturalitzat. A partir d'un moment hi ha una cosa que fa més por que el lleó.
¿La por a través de la literatura és terapèutica?
És útil. No deixa de ser una paradoxa. Paguem per passar por. El lector l'únic que no tolera és avorrir-se.
Quin és l'atractiu literari d'un monstre?
És com qualsevol personatge. En el fons et serveix per parlar del que t'interessa. El crees amb les teves característiques. Crees des de zero.
La tesi que preparava al Congo va quedar interrompuda. Hi pensa tornar?
Si m'hi quedava em mataven. No tinc gaires ganes de tornar-hi. Sóc poc pel·liculero. Àfrica et fa sentir culpable, sempre et posa davant d'algun dilema.
Els seus viatges ara són promocionals: com els viu?
S'ha de fer. A Alemanya va anar molt bé. I em va sorprendre molt Rússia. A la roda de premsa de Moscou hi havia més de 50 periodistes. En tres setmanes van vendre moltíssims exemplars. És un país del qual només rebem males notícies. És sorprenent que no ens arribin més escriptors russos. D'Argentina em van agradar molt les entrevistes. Eren molt personals i no havia de repetir sempre el mateix. Pensar cansa menys que no pensar.
¿Un èxit internacional com 'La pell freda' demostra que no hi ha literatures minoritàries?
En això sóc molt optimista. Es tracta d'aprofitar les eines de la globalització per tirar endavant.
La seva opció lingüística és molt clara: apropar-se al lector.
Intento apropar-me al màxim al llenguatge popular sense fer malbé la llengua. En català has d'anar fent esses. Una llengua que no innova està condemnada però en el nostre cas és difícil. Els préstecs no haurien de fer por. Però no podem admetre el colonialisme.
Després de la seva experiència internacional, quin paper creu que pot jugar la Fira de Frankfurt en la literatura catalana?
Entenc que es destinin recursos a traduir. Però això no vol dir que una editorial s'hi involucri. L'apassionament d'un editor no es subvenciona mai. La finalitat no és traduir, és establir lligams. He comprovat que quan un editor s'interessa pel que fas el resultat es nota. Hi ha editorials estrangeres que són maquinàries molt potents. Si els interesses t'ho demostren.
Albert Sánchez Piñol té molt clar que una llengua que no innova està condemnada a mort
Quan arribarà la tercera novel·la de la trilogia?
Potser abans acabo un llibre de contes. No em lliga cap contracte. Diuen que els llibres decideixen ells quan han de ser escrits. En tinc uns quants de pendents. Són com quatre persones que es barallen per sortir per la mateixa porta.
Quina connexió hi ha entre antropologia i literatura?
Per mi és molt útil. Hi ha molta base antropològica en el que faig. Però poso per separat contingut i tècnica.
Diuen que totes les pors expressen la por a morir.
Ho diuen els psicòlegs occidentals. La por és intrínseca a l'ésser humà però té un factor altament culturalitzat. A partir d'un moment hi ha una cosa que fa més por que el lleó.
¿La por a través de la literatura és terapèutica?
És útil. No deixa de ser una paradoxa. Paguem per passar por. El lector l'únic que no tolera és avorrir-se.
Quin és l'atractiu literari d'un monstre?
És com qualsevol personatge. En el fons et serveix per parlar del que t'interessa. El crees amb les teves característiques. Crees des de zero.
La tesi que preparava al Congo va quedar interrompuda. Hi pensa tornar?
Si m'hi quedava em mataven. No tinc gaires ganes de tornar-hi. Sóc poc pel·liculero. Àfrica et fa sentir culpable, sempre et posa davant d'algun dilema.
Els seus viatges ara són promocionals: com els viu?
S'ha de fer. A Alemanya va anar molt bé. I em va sorprendre molt Rússia. A la roda de premsa de Moscou hi havia més de 50 periodistes. En tres setmanes van vendre moltíssims exemplars. És un país del qual només rebem males notícies. És sorprenent que no ens arribin més escriptors russos. D'Argentina em van agradar molt les entrevistes. Eren molt personals i no havia de repetir sempre el mateix. Pensar cansa menys que no pensar.
¿Un èxit internacional com 'La pell freda' demostra que no hi ha literatures minoritàries?
En això sóc molt optimista. Es tracta d'aprofitar les eines de la globalització per tirar endavant.
La seva opció lingüística és molt clara: apropar-se al lector.
Intento apropar-me al màxim al llenguatge popular sense fer malbé la llengua. En català has d'anar fent esses. Una llengua que no innova està condemnada però en el nostre cas és difícil. Els préstecs no haurien de fer por. Però no podem admetre el colonialisme.
Després de la seva experiència internacional, quin paper creu que pot jugar la Fira de Frankfurt en la literatura catalana?
Entenc que es destinin recursos a traduir. Però això no vol dir que una editorial s'hi involucri. L'apassionament d'un editor no es subvenciona mai. La finalitat no és traduir, és establir lligams. He comprovat que quan un editor s'interessa pel que fas el resultat es nota. Hi ha editorials estrangeres que són maquinàries molt potents. Si els interesses t'ho demostren.
jueves, enero 25, 2007
llimones i ganyotes
... m'acabo de llegir un llibre impressionant, literatura de primer nivell, un llibre curt de contes curts, tant que penses que serà ràpid de llegir... però que he necessitat temps entre conte i conte per assimilar els cops. Contes quasi bé de terror, de terror real de la realitat que molta gent ens toca a vegades viure... he tingut sensacions semblants a quan m'atreveixo a llegir el Lovecraft però sense cap element de terror fantàstic, sensacions semblants a quan llegeixo al meu admirat Sánchez Piñol... però sense cap element fantàstic... tot realitat... tan real que per això acaba fent quasi por... L'Abert Sánchez Piñol té raó... la por és el que mou el món
que quin llibre? de quin autor?
donaré una pista... a veure que s'atreveix a menjar una llimona sense fer cap ganyota
(aquest post neix d'una intervenció directa al blog de la marinetix
que quin llibre? de quin autor?
donaré una pista... a veure que s'atreveix a menjar una llimona sense fer cap ganyota
(aquest post neix d'una intervenció directa al blog de la marinetix
martes, enero 02, 2007
La contraportada de l'Albert Sánchez Piñol
Cada dimecres l'Albert Sánchez Piñol fa una interessant aportació a "La contraportada" del programa "El matí de Catalunya Ràdio"
Podeu escoltar i gaudir d'una selecció aquí:
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
Podeu escoltar i gaudir d'una selecció aquí:
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
El matí de Catalunya Ràdio > Albert Sánchez Piñol > La contraportada
domingo, diciembre 10, 2006
Sobretot no entris al bosc
Hi ha un llibre que se’n parla molt poc però que es un reflex de l’excel·lència literària de l’Albert Sánchez Piñol... el mig desconegut “Les edats dor”
A “Les edats d’or” hi ha les claus de la trilogia, si el llegui-ho sabreu que al Congo heu de vigilar.... amb les cuques..... s’amaguen en els forats més íntims... i sobretot que hi ha granotots que viuen en un bosquet prop d’un mas... a la Torre del Compte, de la Conca de Matarranya
lunes, diciembre 04, 2006
domingo, diciembre 03, 2006
La por...
i segons un article de viquipèdia...
La por és un sentiment desagradable de temença que sorgeix per la percepció d'un perill, encara que aquest no sigui real. Va sorgir per qüestions adaptatives; la por permetia l'individu preparar-se per reaccionar en situacions adverses amb més rapidesa.
Existeixen molts graus de por, des de la desconfiança fins al pànic, incloent manifestacions de desordres com fòbies o la paranoia, estudiades per la psiquiatria.
Una certa por, sempre que no es produeixi un mal físic o psíquic, pot ser un sentiment agradable i estimulant per a certes persones. En aquesta sensació es basen moltes atraccions de fira, pel•lícules de terror, llibres i esports de risc.
La por a vegades fa referència a coses inexistents, no ja a allò que pot esdevenir un perill, coses o accions que son perilloses en potència, mes a llegendes, coses que només existeixen dins la ment, i que pertanyen a la consciència col•lectiva, car es transmeten de persona a persona per llegendes i contarelles. Es el que es solia denominar dins el folklore popular dels països catalans la por. Així es deia, per exemple, que a tal casa hi sortia por, fent referència a fantasmes, o coses semblants. La por era l'extrem contrari dels elements fantasmagòrics benèfics: negrets, fades; semblant per tant a les bruixes.
Causants de la por
• Situacions noves i imprevistes
• Possible pèrdua d'una cosa o ésser estimat
• Criatures amenaçants, monstres, criminals
• Determinats animals
• Situacions associades a un trauma viscut anteriorment
• Dolor i mort
• Altres persones desconegudes
• Rebuig, menyspreu dels altres
La por és un sentiment desagradable de temença que sorgeix per la percepció d'un perill, encara que aquest no sigui real. Va sorgir per qüestions adaptatives; la por permetia l'individu preparar-se per reaccionar en situacions adverses amb més rapidesa.
Existeixen molts graus de por, des de la desconfiança fins al pànic, incloent manifestacions de desordres com fòbies o la paranoia, estudiades per la psiquiatria.
Una certa por, sempre que no es produeixi un mal físic o psíquic, pot ser un sentiment agradable i estimulant per a certes persones. En aquesta sensació es basen moltes atraccions de fira, pel•lícules de terror, llibres i esports de risc.
La por a vegades fa referència a coses inexistents, no ja a allò que pot esdevenir un perill, coses o accions que son perilloses en potència, mes a llegendes, coses que només existeixen dins la ment, i que pertanyen a la consciència col•lectiva, car es transmeten de persona a persona per llegendes i contarelles. Es el que es solia denominar dins el folklore popular dels països catalans la por. Així es deia, per exemple, que a tal casa hi sortia por, fent referència a fantasmes, o coses semblants. La por era l'extrem contrari dels elements fantasmagòrics benèfics: negrets, fades; semblant per tant a les bruixes.
Causants de la por
• Situacions noves i imprevistes
• Possible pèrdua d'una cosa o ésser estimat
• Criatures amenaçants, monstres, criminals
• Determinats animals
• Situacions associades a un trauma viscut anteriorment
• Dolor i mort
• Altres persones desconegudes
• Rebuig, menyspreu dels altres
Suscribirse a:
Entradas (Atom)